Darwinisme Social

La competència, paraula màgica de l’economia i dogma de fe per molts dels qui l’estudien. És realment la clau del progrés el fet que el teixit empresarial competeixi entre sí?

Aquest debat, m’atreviria a dir que centenari, ha estat present en menor o major mesura entre totes les corrents de pensament econòmic. Ideologies que predicaven la planificació indicativa, des de feixisme fins a socialisme, anul•laven la lliure competència, base del sistema capitalista. Aquestes ja han estat analitzades en elaborats “papers” i fins i tot comentades en tertúlies de bar. Per això, avui proposo anar a l’altra cara de la moneda, aquell “liberalisme radical” anomenat darwinisme social, citat per primera vegada l’any 1877 per Joseph Fisher.

Cal remuntar-nos al s.XIX, en ple daltabaix intel•lectual arran de la publicació de “l’Origen de les Espècies” de C. Darwin, on un seguit de pensadors van veure en l’obra del naturalista anglès l’oportunitat perfecta per desfer les tesis marxistes i reforçar la seva amb un fictici rigor científic. Aquests afirmaven que de la mateixa manera que les espècies, en una societat només sobrevivien (i haurien de sobreviure) els més adaptats. Això seria la base del progrés.

El que pretenien era portar la “competència natural” a nivells socials, passant per tots els àmbits, donant justificació a qualsevol desigualtat ja que seria fruit del procés d’adaptació social dels individus: els pobres ho són perquè tenen menys capacitats i viceversa amb els rics. Citant un darwinista social, Schmidt:

“L’aspiració socialista a la perfecció està associada amb el seu ideal de la igualtat de la humanitat. Ara, aquesta il•lusió és totalment demolida pel darwinisme. El principi mateix del desenvolupament nega el principi d’igualtat,… El darwinisme estableix científicament la desigualtat”

El darwinisme social és ampli i fins i tot va ser utilitzat pels nazis a l’hora d’aplicar l’eugenèsia i l’eutanàsia, basant-se en que només els més forts podien sobreviure. És sabut que durant el règim de Hitler milers de disminuïts psíquics van ser aniquilats (no hi ha altra paraula) amb aquestes premisses. Però és precisament al contrari. Una societat avançada és la que cuida dels dèbils del grup, petits, vells i malalts, i no una societat espartana. Són molts els genis que a priori, per criteris eugenèsics, no haguessin hagut de sobreviure però han acabat brindant a la societat les més belles obres d’art, els teoremes més complexos o els invents més útils.

És un gran error aplicar teories científiques a l’àmbit social, els resultats poden ser desastrosos.

Certament, la desigualtat és inherent en els éssers humans i negar-ho és una ximpleria. Això, però, no dóna carta blanca al “campi qui pugui” que proposaven els darwinistes socials. Cadascú té avantatges comparatives i les ha d’explotar. Per això és necessari la igualtat d’oportunitats, que no de resultats.

Com deia Martin Luther King:

“Vaig tenir un somni en el qual els meus quatre petits fills vivien en una nació on no eren jutjats pel color de la seva pell, sinó pel contingut de la seva persona.”

En altres paraules, que la gent sigui valorada per la seva vàlua i no la seva condició social.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *