Crònica d’una històrica absurditat provocadora

A primer cop d’ull, es podien distingir tres elements en aquella sala: un conferenciant, un incipient públic que arribava tard i llibres, una gran pila de llibres que començaven al terra i acabaven al sostre. El tema, “El somni després de la tempesta”, o alguna cosa per l’estil. La motivació, si prenem la sinceritat per bandera, era única i exclusivament treure’s de sobre un article d’aquests que et sumen un punt a la nota final. El públic, format per un heterogeni conglomerat de jubilats i universitaris, esperava impacient el que els explicaria un home assegut darrere d’una taula i una presentació que esperava pacient en una pantalla.

Josep Maria Planes. Si havia sentit aquest nom abans era perquè un veí del poble es deia igual. Un dels grans noms del periodisme satíric de la primera meitat del segle passat i jo sentia el seu nom per primer cop en vint anys. Les fotografies, per sort, em sonaven una mica, i els noms de les revistes en les que va treballar també. La situació era greu, però no tant com havia pensat en un inici.

CRITICA 1

Si hi ha un fet alarmant en la cultura catalana és la desconeixença que tenim de la nostra historia o, més ben dit, la despreocupació amb la que vivim ignorant fenòmens que, malgrat els símils que se’ns presenten al present ens semblin totalment trencadors, fa quasi cent anys que ja han passat per casa nostra. El cas de Josep Maria Planes i les revistes satíriques d’abans de la Guerra Civil en són un clar exemple. El periodisme, que poc a poc es va posant a l’estatus social que li pertoca, ens ha donat exemples històrics de la seva rellevància i incidència en múltiples afers de la societat als que nosaltres, centrats en els més recents, amb prou feines hem donat l’atenció que es mereixien. Així, tothom considera una violació de la llibertat d’expressió la recent mort de Charlie Hebdó a França, però ningú s’estremeix per la mort d’un jove i provocador periodista durant la Guerra Civil. El periodisme, que possiblement va sorgir de la voluntat de crear una cartellera d’anuncis a gran escala, fa temps que va abandonant aquesta posició, passant a ser el que molts s’han atrevit a denominar com a “quart poder”.

Alguns diuen que l’humor és la manera que tenim per dir el que pensem sense que resulti incòmode. En paraules de Josep Maria Planes, mitjançant l’humor “dic en veu alta el que el 90% diu en veu baixa”. I és que el recurs humorístic ha estat usat en múltiples autors al llarg de la història, des de Sòcrates fins a Voltaire, per posar sobre la taula qüestions que, mostrades d’una altra manera, haurien pogut considerar-se una insolència (o una insolència molt més gran). Josep Maria Planes no era un gran literat, si bé era bastant llegit per la seva edat, però sí mostrava una escriptura que arribava al lector, un estil que una vegada un col·lega seu va descriure com “escrius com parles”, i aquesta era segurament una de les seves grans virtuts. Tanmateix, si hi havia alguna cosa que distingia a Josep Maria Planes era la seva incansable provocació, tant incansable que en una ocasió va acceptar que “l’única manera de callar-me és que em matin”. I pel que sembla algú s’ho va prendre massa al peu de la lletra.

La provocació és present en molts aspectes de la nostra vida, i quasi sempre ve de la mà de l’humor. Des que Marcel Duchamp presenta l’urinari a Nova York, es consolida un fenomen mundial que desencadenarà en moviments periodístics, artístics i socials que manifestaran l’absurditat dels fenòmens de la vida quotidiana i de varis aspectes de la nostra societat, des de la política a la publicitat. Així, per exemple, trobarem l’aparició del dadà p de les primeres revistes satíriques catalanes com el Bé Negre, La Campana de Gràcia o els articles de Josep Maria Planes a La Publicitat.

Per bo o per dolent, la provocació no deixa mai indiferent. És més, aquesta és la màxima ambició d’aquell qui pren la provocació per bandera. L’element trencador és bàsic per aconseguir reaccions, siguin del caire que siguin, i aquest fet era molt present al Bé Negre. “Fer broma amb tot el que es pugui fer broma, no casar-nos amb ningú i criticar a tothom”.

CRITICA 4

La llibertat d’expressió és un dels pilars bases que les democràcies modernes (o postmodernes) han adoptat com a fonamentals. En un estat democràtic i social de dret és bàsic que el ciutadà pugui expressar-se sense cap restricció, defensen alguns. Sí, però la meva llibertat acaba on comença la de l’altre, manifesten uns altres. Sigui com sigui, és el moment de desmentir un mite: la llibertat d’expressió en el seu estat més pur permet expressar el que sigui, bé sigui immoral, ofensiu, insultant o vergonyós. Si defensem una llibertat d’expressió total hem de ser conscients del que pertoca: acceptació del que no m’agrada, del que m’ofèn i del que em pot insultar de manera més directa com a dret legítim de l’altre. I és més, acceptant la llibertat d’expressió també acceptem les seves possibles conseqüències, és a dir, les reaccions que les meves paraules puguin derivar al col·lectiu, i tot tipus de fatalitats, com pot ser la prematura mort de Josep Maria Planes. Si no acceptem aquestes premisses d’entrada, no hi ha llibertat d’expressió que valgui. I aquesta frase de “la meva llibertat acaba on comença la de l’altre” no deixa de ser un recurs fàcil dels que els agraden les mitges tintes, “llibertat d’expressió sí, però no massa”.

Josep Maria Planes no deixa de ser una de les figures que posen sobre la taula que la veritat no és sempre agradable a ulls de tothom. Encara més, la llibertat sempre es presenta de forma absurda. La seva voluntat a l’hora de fer sàtira la desconec completament, però no deu ser la de semblar políticament correcte. Lluny de l’avinentesa o de la conciliació, la provocació és l’element que, com a societat, ens permet replantejar-nos la legitimitat del que diem, del que manifestem o d’allò que, tan normalitzat al nostra dia a dia, ens hem deixat de qüestionar. I aquesta mosca punyetera, aquest Sòcrates del segle XXI, no podem deixar-lo en mans de cap altre que no sigui el periodisme.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *