Contra el canvi climàtic (I): enfocament internacional

Els representants de 196 delegacions diplomàtiques arrancaven en aplaudiments la tarda del dissabte 12 de desembre de 2015 davant l’anunci de l’Acord de París. Després de dues setmanes de llargues sessions negociadores i algunes pròrrogues sobre el dia i l’hora de tancament inicialment previstos, la Conferència es tancava amb satisfacció per part de la pràctica totalitat del concert de les nacions.

Molts factors confluïen a París que obligaven a un punt de trobada, encara que fos mínim. En primer lloc, els sonors fracassos anteriors de Copenhagen 2009 i Durban 2011, reunions que ja s’havien plantejat després de Kyoto com a ultimàtum per a la salvació del planeta, però que es clausuraven amb meres declaracions d’intencions. Aquestes decepcions varen comportar implicacions de primer grau en l’obertura de la Cimera de París, amb la presència massiva de mandataris internacionals, la major de la història en concentració de caps d’Estat i de govern.

Per altra banda, la constatació de l’acceleració del canvi climàtic, que ara patim clarament sense anar gaire lluny: descomptant l’efecte distorsionador del Niño, els benignes hiverns mediterranis s’han convertit en primaverals, amb castanyades en màniga de camisa, comptats dies de fred i ametllers florint a mitjan de gener. Els darrers deu anys registren temperatures mitjanes clarament superiors a la mitjana climàtica que s’hauria d’esperar. L’escalfament global ha deixat de ser una quimera científica per esdevenir el repte econòmic i social del segle XXI a nivell planetari: el desglaç dels casquets polars i les glaceres alpines, la inundació de zones costeres amb aigua salada (illes del Pacífic engolides per l’oceà), la proliferació de grans incendis forestals arreu del món o l’alteració de les estacions són realitats que se’ns manifesten amb tota cruesa i que, si bé potser és massa tard per revertir-les, bé mereixen l’atenció per procurar minimitzar els efectes sobre la natura i sobre aquells que més directament els pateixen.

El Protocol de Kyoto de 1997, que no va entrar en vigor fins el 2005, va ser el primer pas en la via de combat conjunt contra el canvi climàtic. Va ser el tractat internacional que va incorporar les primeres obligacions vinculants per a països desenvolupats en la línia de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i un cert grau de solidaritat interterritorial, però va néixer coix. Essent cert que a la dècada de 1990 els signants representaven el 55% del total mundial de les emissions, no varen participar del Protocol o es varen negar a ratificar-lo economies contaminants i tan dependents del carboni com Estats Units, Índia, Xina o Brasil, amb el pretext de la igualtat d’oportunitats en el desenvolupament (per als països en vies de desenvolupament) o sense excusa més enllà de no vol fer cap sacrifici que comportés una pèrdua temporal de competitivitat i forcés un replantejament del model de creixement (cas d’Estats Units).

Amb aquest panorama anterior, París 2015 es mostra com la primera acció seriosa d’acord integrador i actuació coordinada de tots els Estats, sense excepció, sota l’empara unificadora de les Nacions Unides. El nucli de les converses va girar entorn a l’augment de temperatura que es fixaria com a sostre per a 2100, quan s’intentarà que quedi per sota dels 2ºC i es realitzaran tots els esforços perquè es limiti a 1.5ºC respecte el nivell preindustrial. El text, del que l’articulat ocupa onze planes i vint-i-nou preceptes, també commina a cercar un nou protocol més ambiciós que Kyoto per reduir de forma dràstica les emissions de gasos d’efecte hivernacle i a arribar l’abans possible al pic d’emissions. Com a gran novetat, incorpora al problema una nova perspectiva: relaciona directament canvi climàtic i pobresa. En aquesta línia, crea un fons per al desenvolupament sostenible dotat amb 100.000 milions de dòlars, amb aportacions a partir de l’any 2020.

L’Acord de París, però, no deixar de fer emergir incerteses, indefinicions i preguntes sobre la seva eficàcia. Les reaccions s’han mogut entre l’optimisme de la diplomàcia i el món empresarial i l’escepticisme de certa part de la comunitat científica i les organitzacions de defensa del medi ambient, que l’han titllat d’insuficient. D’entrada, no tenen força vinculant els plans que cada Estat ha presentat de reducció nacional d’emissions ni s’ha posat data al pic d’emissions, tot i que pot constituir una base útil per a acords posteriors d’aprofundiment a partir del sistema de controls implementat (obligació d’informació permanent a través d’inventaris d’emissions) i les revisions quinquennals. Tot plegat una resposta com a mínim destil·lada a les necessitats urgents i a les esperances dipositades.

En relació a la sostenibilitat de la Terra, l’Acord només tracta un dels aspectes sobre la taula, quelcom que no li treu rellevància però que, en un pla general, el fa incomplet. O és que potser el problema sobre el tracte de la humanitat als ecosistemes i recursos naturals només és en relació a les emissions? L’ús massiu del plàstic, la contaminació de les aigües, la desforestació de boscos i selves, l’extracció de minerals per a la indústria tecnològica, la sobreproducció alimentària, l’eliminació de la biodiversitat… són fonaments de la vida moderna que, d’una forma o altra, es relacionen, si es vol lleument, amb el fons de l’Acord de París, tot i que el text final va excloure expressament qualsevol referència que instés a un canvi cap a una economia lliure de carboni. Qüestions que entronquen la visió ecològica amb la visió social, l’altra cara indissociable de la moneda, però que es deixen al marge de l’Acord i es lliuren a la discrecionalitat de les polítiques estatals, regionals o locals, sense directrius globals clares, limitades a algunes recomanacions que poden emetre organismes internacionals.

Tot esperant les derivades de la Cimera del Clima de París 2015, que anirem coneixent en un calendari periodificat per al lustre 2016-2020, i sense criteris per a l’anàlisi ex ante dels resultats que doni fora de la literalitat de l’Acord i les vibracions que traspua, sí que sembla prou clar que la concreció d’aquesta lluita contrarellotge penetra en tots els nivells polítics i administratius, però també requereix de la consciència i acció decidida de la societat civil. Si demandem als nostres Estats decisions valentes, som els ciutadans capaços, en la nostra quotidianitat, d’igualment exigir-nos-les? Les respostes de què estem fent, institucions i societat, per a la salvaguarda del planeta, seran objecte d’estudi en propers articles.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *