Barcelona i Airbnb

Com bé sabreu, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit multar Airbnb i Homeaway per valor de 600.000€ cadascú. El motiu: a llurs plataformes hi apareixien pisos turístics il·legals. D’aquesta manera, l’alcaldessa del cap i casal del Principat, Ada Colau, puja de nivell en la seva croada contra les esmentades plataformes i, en general, el turisme a Barcelona. Si això és o no és legal, ho esbrinarem els propers mesos amb la decisió dels jutjats; no sóc un expert en dret i no és el terreny que ens ocuparà avui. Tot i que la meva alcaldessa pot ser durament criticada per part de la seva gestió, cal recordar que el principal motiu pel qual va obtenir un quart dels sufragis va ser les seves promeses sobre el mercat de l’habitatge i el turisme. Així doncs, la multa en qüestió afecta aquests dos àmbits, per tant, no li manca pas legitimitat. La pregunta, però, no és si erra en l’objectiu sinó si erra en la mesura. Hi ha realment una estratègia meditada rere les mesures del govern Colau? Realment les polítiques desplegades reeixiran en llurs objectius?

 

L’economia urbana o urbanística està guanyant importància en els darrers anys. A moltes parts del món, però sobretot al vell continent, els nuclis urbans ja no poden expandir-se més, principalment per raons geogràfiques. El paradigma, per tant, ha canviat. Si ens centrem a Barcelona, podem veure que fins els anys 80 l’augment de demanda d’habitatge s’havia traduït en l’expansió de la ciutat. Així doncs, el Pla Cerdà i l’annexió de les viles del pla de Barcelona el segle XIX i principis del XX, i la creació de barris perifèrics, sobretot al districte de Nou Barris, durant les dècades de les grans immigracions espanyoles, són exemples de com ha respòs urbanísticament Barcelona als xocs de demanda: augmentar l’oferta. No obstant això, hem arribat a un punt on la ciutat ja no pot créixer més; l’oferta ha esdevingut gairebé perfectament inelàstica (elasticitat molt propera a zero).

Qualsevol persona amb uns mínims coneixements d’economia pot intuir que això significa que els xocs de demanda, en aquest nou paradigma, s’absorbeixen mitjançant pujades de preu més que no pas augment del parc d’habitatges. Un dels processos que podem observar en aquesta nova situació és la gentrificació, tema que vaig tractar en el meu últim article. El turisme, en canvi, té característiques diferents i per això cal tractar-lo a part; com a fenomen, no és el mateix un barri que es posa de moda pels locals i passa de classe mitja-baixa a classe adinerada (barri de Sant Antoni o Vila de Gràcia) a un barri que es posa de moda pels turistes i s’omple d’hotels, pisos turístics, locals comercials per turistes, etc (els barris de Ciutat Vella).  La diferència clau són les polítiques que es poden aplicar per fer-hi front, en cas que s’hi vulgui fer front.

Analitzar el xoc de demanda

Cal saber si l’augment sobtat de demanda és permanent, temporal o és l’inici d’un augment que es prolongarà en el temps. Sembla ser, com apunta Jordi Graupera en aquest article, que una part del gran augment del turisme aquests últims anys és geopolític. La inestabilitat als països del nord d’Àfrica, Turquia, Grècia i el terrorisme a França han fet que molts turistes triessin l’Estat Espanyol en substitució. De totes maneres, dubto que si l’estabilitat tornés en aquests indrets el turisme a Barcelona baixaria. Segons la meva opinió aquest fenomen ha vingut per quedar-se i per tant cal una planificació estructural. A més a més, com ja apunta el documental “Bye bye Barcelona”, la regulació no només és necessària pel local sinó també pel visitant. Barcelona és una de les destinacions que més decep. La causa: la massificació. Així doncs, també per aquells que viuen del turisme els interessa que el govern municipal s’hi posi per tal d’evitar una mort d’èxit.

La resposta de l’oferta

Fins fa relativament poc, el turisme tenia un impacte preeminentment positiu. Pel que fa l’habitatge, turistes i locals competien en dos mercats diferents, separats legalment ja que els primers s’allotjaven en establiments amb llicència. En efecte, l’oferta d’aquests podia augmentar però com a mínim era controlada per l’Ajuntament, que és qui atorga les llicències. D’ençà de l’expansió dels models de negoci tipus Airbnb la frontera entre els dos mercats ha quedat difuminada. La conseqüència, evidentment, ha estat que la discriminació de preus que hi havia s’ha esvaït en gran part.

El model teòric ens diu que la discriminació de preus afavoreix els que tenen una disposició més baixa a pagar, que se’ls ofereix un preu més baix fent que així puguin ser dins del mercat, i perjudica els que tenen una disposició a pagar més alta, ja que se’ls fixa un preu més elevat. Quan aquesta discriminació que teníem, amb la separació dels dos mercats, queda atenuada, ja us podeu fer a la idea qui hi perd i qui hi guanya.

Per tant, l’oferta ha reaccionat amb innovació (les noves plataformes esmentades) ja que l’expansió del parc d’habitatges, com ja he dit, ja no és una opció. El xoc d’un tipus de demanda, abans discriminada, ha estat absorbit fent canviar les regles del joc. És important destacar l’efecte multiplicador que ha tingut, ja que en baixar els preus, la demanda ha augmentat (també impulsada per l’augment de companyies aèries low cost). Evidentment, no és només l’oferta que respon a la demanda, també viceversa.

Equitat

Com ja he dit, aplicant el model teòric on passem d’un mercat amb discriminació de preus de tercer grau a un pooling de demanda, els guanyadors són aquells que estan disposats a pagar més, és a dir, els turistes, i els perdedors aquells que es veuen exclosos del mercat per la pujada de preus: els veïns més pobres (de classe mitjana-baixa cap abaix). Vull matisar que els turistes no tenen més disposició a pagar perquè tinguin necessàriament més diners, simplement perquè quan un va de turisme està disposat a pagar una quantitat d’€/dia molt superior a la que pagaria per viure en la seva ciutat, ja que el turisme és de pocs dies i s’ho pot permetre.

És evident que l’equitat és un dels mòbils principals d’aquest govern, més que no pas l’eficiència (són més rawlsians que utilitaristes). Tot i això, l’equip de govern de Barcelona faria bé en cercar el detall i no quedar-se amb aquesta anàlisi simple de la situació.

Arribats a aquest punt, podríem pensar que el Govern hauria d’aplicar polítiques dedicades a restablir una discriminació de preus forta, separant els dos mercats, i no augmentar l’oferta d’allotjament turístic ja que, pels límits de l’urbanisme actual, significaria una reducció de l’habitatge dedicat als barcelonins. De fet, fins ara les mesures del govern Colau han anat per aquí; per exemple, la moratòria turística.

Malauradament per al govern municipal, no es poden posar portes al camp. El turisme hi és i hi serà. A més a més, reduint l’estoc d’allotjament turístic, Barcelona es convertiria en una destinació elitista, ja que els preus pujarien desorbitadament en aquest sector. A més, els beneficis per les afortunades empreses hoteleres amb llicència serien descomunals. Sembla bastant contradictori per un govern d’esquerres. D’altra banda, amb la restricció d’habitatge turístic el diferencial entre els dos mercats augmentaria tant que els beneficis potencials serien immensos. Com quan la famosa Llei Seca als Estats Units, prohibir una cosa no és sinònim d’eliminar-la, ans al contrari, pot crear un mercat negre que no aporti res a la ciutat i només se’n beneficiïn els rics, que disposen de més eines per burlar la llei.

Què es pot fer?

Barcelona no és l’única ciutat que té problemes amb Airbnb i el sector. Per sort, tenim exemples d’altres ciutats, amb casuístiques diferents, que o bé han arribat a acords amb ells (Airbnb) o bé els han regulats fortament. Mentre que a Amsterdam o Londres s’ha arribat a pactes, París, Nova York i Santa Mònica estan en litigi per reduir-ne l’abast. El cas que m’interessa, però, és Berlín. Aquest mateix any el municipi ha posat en marxa una mesura que podria crear un precedent: prohibir Airbnb a aquells  que posin a disposició més d’un 50% del pis. En altres paraules, que l’habitant ha de viure en més de la meitat de la casa. Per tant, l’activitat principal d’aquell habitatge seguirà sent l’allotjament del ciutadà.

Aquesta mesura és, a primer cop d’ull, més encertada. En efecte, d’aquesta manera es pretén minimitzar l’efecte negatiu d’Airbnb (la pèrdua de parc d’habitatge pels ciutadans) i aprofitar-ne els seus aspectes positius: democratització del negoci turístic, que més gent se’n pugui beneficiar. De fet, mirant les dades, podem veure com més de la meitat (53%) dels apartaments llistats a Airbnb a Barcelona són pisos sencers. Tenint en compte que els pisos turístics ja representen gairebé el 8% del parc de lloguer de la ciutat, una mesura com la berlinesa és d’esperar que tindria un efecte notable.

De totes maneres, cal filar més prim per veure que la solució berlinesa pot no ser òptima des del punt de vista de l’equitat. Al cap i a la fi, si només es permet llogar menys de la meitat del pis, probablement els qui podran llogar seran aquells que tinguin un apartament prou gran, és a dir, aquells més adinerats. Una família de classe mitjana-baixa que vulgui sortir de cap de setmana i treure’s alguns calerons llogant casa seva a turistes no podria perquè no es complirien les condicions.

Conclusió

Lluny de pretendre fer una anàlisi exhaustiva del cas, aquestes serien només unes línies argumentals sobre el tema per encarar el debat. Un debat que, sens dubte, anirà guanyant importància a mesura que l’impacte afecti a més gent, fent-lo insostenible, i es vegi que la retòrica de l’alcaldessa no deixa de ser això: retòrica.

Sortosament, conec gent que hi està treballant i això ens permetrà treballar amb dades a la mà. Estarem expectants.

Barcelona ha patit i pateix un procés de transformació a causa del ràpid creixement del turisme que la pot deixar totalment irreconeixible d’aquí un parell de dècades. Si no es fa res per controlar la situació, una gran part de la població en sortirà molt perjudicada. Com s’ha vist amb l’elecció de Trump i l’auge d’alguns anomenats populismes, els perdedors de la globalització criden fort quan no se’ls té en compte. L’auge de la xenofòbia vestida de turismefòbia, amb el beneplàcit de l’esquerra, n’és un clar símptoma. Els barcelonins corren el risc d’acabar com els venecians, expulsats de la seva pròpia ciutat. La pregunta que em faig és, estaran les institucions a l’alçada?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *