Any nou, vida nova. Les borses en números verds i la prima de risc baixant.

Aquest parèntesi va ser degut sobretot al pacte entre demòcrates i republicans per evitar l’anomenat “Fiscal Cliff”. I què és això i per què era tan important?

A grans trets, si els dos grans partits no arribaven a un consens, per llei s’activarien automàticament uns augments d’impostos i reduccio de despesa pública dràstics, ja que no estaria permès major endeutament. La preocupació venia per les conseqüències d’aquesta forta reducció del dèficit, que és el que li diem “abisme fiscal”. Irremediablement, l’augment de les taxes i la diminució de despesa pública provocaria una davallada del creixement, o més probablement, una reducció del PIB.

Amb l’economia europea fortament tocada i una Xina en desacceleració, el decreixement de la potència mundial seria una ecatombe i lideraria una altra recessió mundial.

 

Llavors, un es pregunta, si la forta austeritat americana era una amenaça per la seva economia (i per tant per la resta d’economies), perquè no ho és l’austeritat desmesurada imposada als països perifèrics de la UE?

Anticipo la rèplica. Hi ha una diferència clara entre ambdos casos: els interessos del deute. EEUU no té cap sobrecost important derivat de l’endeutament, és un valor refugi davant de l’euro i té política monetària pròpia, mentre que la poca fiabilitat que despertem els mediterranis respecte la nostra solvència ens suposa un extra-interés (la prima).

Això, però, no justifica l’estrangulament a que som sotmesos. La ràtio deute/PIB no millora si l’ajust implica una davallada significativa de la riquesa del país. L’eufemisme consolidació fiscal s’ha portat al dogmatisme extrem.

En aquest sentit, el passat dia 4 de gener, l’economista en cap del FMI, Olivier Blanchard, va admetre que no havien calculat bé els efectes negatius que comportarien les mesures d’austeritat. L’informe publicat, “Growth Forecast Errors and Fiscal Multipliers”, acceptava l’error a l’hora de contemplar el multiplicador fiscal. Aquest s’havia predit que seria com a nivells pre-crisi (0,5) mentre que ara s’ha calculat que és major (1,5). Això significa que l’efecte d’una variació en la despesa pública té més efectes al PIB del que s’esperaven. Així doncs, es va subestimar la caiguda de la demanda interior, cosa que fa replantejar les coses. Pel propi Blanchard, la consolidació fiscal és recomanable igualment ja que les economies han d’ajustar els pressupostos davant els augments dels seus deutes.

Per més inri, l’expansió monetària, que havia de ser la morfina davant del sacrifici fiscal, ha acabat sent un simple calmant. Podríem dir, llavors, que no només es va infravalorar el multiplicador fiscal sinó que es va sobrevalorar el multiplicador monetari. L’augment de la base monetària per part dels Bancs Centrals (Fed, Banc d’Anglaterra o BCE) només ha servit per reduir el rendiment dels bons. El diner extra, retingut al sistema bancari, no ha arribat a l’economia real o productiva. (R. Skydelsky, Professor emèrit d’Economia Política a la Universitat de Warwick)

Dit això, aterrem al nostre petit país.

El 2013 es presenta negre.

Quan el nou Govern va entrar el 2010 es va trobar amb un dèficit del 4,3% del PIB català, amb una exigència pel 2011 del 1,3%. La Generalitat, però, va sobrepassar-lo i va acabar l’any amb un 2,6%.

Ara, però, l’objectiu de dèficit pel 2013 està marcat al 0,7% i no hi ha possibilitat d’incumplir-lo. Amb els mercats tancats i descartant els bons patriòtics, el Fons de Liquiditat Autonòmic és presenta com l’única opció per resoldre tensions de tresoreria. Si s’incomplís el dèficit, si es fes insubmissió (allò que tan de moda està), ens tancarien l’aixeta, i com que Madrid controla la caixa, no podríem fer-hi res. Tenim el cul llogat.

Ja no només des de l’esquerra s’alcen veus en contra d’aquestes limitacions imposades, sinó que el propi Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ho ha definit com a “intel·lectualment dèbil, políticament miop i moralment obtús”.

El Conseller ha assegurat que ens trobem davant un precipici fiscal.

Estem en front una asfíxia al conjunt de l’Estat que s’ha de flexibilitzar per evitar agreujar la recessió, i a més a més, un estrangulament a les CCAA per l’arbitrari 0,7% de límit. Arbitrari perquè si els esforços es repartissin equitativament en funció de la despesa que representen les autonomies  com ja han comentat economistes com Xavier Sala i Martin, el límit seria un 1,5%.

La centrifugació del dèficit ve de lluny, però segueix sent incomprensible com un Estat que demana flexibilitat a les directrius europees, amenaça amb puny de ferro a les comunitats que superin el restrictiu dèficit, com un Estat que demana eurobons per alleugerir la despesa financera, no accepta la creació dels hispanobons (molt més viables).

Mentre a l’altra banda de l’atlàntic defugen dels abismes, nosaltres ens hi precipitem deliberadament; i entre retallada i retallada, arribarà el 2014. Llavors potser serà massa tard, perquè els hauran retallat una part del nord-est.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *