Artesania per la participació política

Després dels darrers esdeveniments polítics, la presa de poder de Donald Trump i el fantasma de l’extrema dreta que recorre Europa, ens plantegem com hem arribat fins aquest punt. Buscant les causes d’aquesta situació identifico dues característiques que engloben la reacció política occidental: la desafecció cap unes institucions en les quals no ens sentim representades i la por generalitzada després d’una crisi econòmica que ha colpejat la classe mitjana amb força.

Extrapolant aquest sentiment que es manifesta en l’àmbit polític veiem que la inestabilitat i el desinterès arrelen des de fa anys en altres vessants de la vida. Potser atacant la llavor del problema podrem trobar les eines per eradicar-lo. L’àmbit que vull analitzar en aquest breu article és el laboral i de quina manera ens relacionem amb la feina. Si més no, el lloc de treball és l’espai on desenvolupem un terç de la vida.

La desindustrialització dels països occidentals que en els anys 90 que aquí afectava a la classe obrera, donant la sensació d’un problema minoritari, s’ha estès durant la crisi econòmica a la classe mitjana. El treball globalitzat amenaça la feina occidental, ja que ja no només les feines industrials sinó també feines del tercer sector poden deslocalitzar-se en països on els costos i les polítiques són més favorables per les empreses.

Addicionalment, el tipus de feina a la qual tenim accés, sobretot els joves, és cada cop més precària i pitjor remunerada. Els gran models econòmics generen feines on som fàcilment reemplaçables, les empreses no tenen interès en invertir en la formació de les treballadores perquè és més fàcil substituir-nos per nou personal amb les habilitats necessàries.  Poc a poc, abandonem la idea de dedicar-nos amb interès a la feina i perdem la confiança, amb tota la raó, en els gestors d’aquest model.

Tirem més enrere encara i busquem la vinculació amb el lloc de treball que el model productiu adoptat actualment permet. Durant anys hem estat desenvolupant feines en grans empreses on la mobilitat és gairebé nul·la, on estem sotmeses a una verticalitat sense moviment. No és un espai obert a l’aportació d’idees, sinó un lloc on s’han d’executar unes ordres. Els models fortament jerarquitzats i pautats ens deixen sense possibilitat d’aportar. Si no és possible introduir canvis en el nostre lloc de treball, com podem sentir que en podem realitzar algun votant?

Aquest és per mi el cor del problema de la desafecció política. El model productiu que hem adoptat prefereix la quantitat abans de la qualitat i per obtenir quantitat s’ha de tenir treballadors produint, no pensant. Quants processos podrien millorar si les persones que els executen poguessin tenir veu en la definició del seu funcionament?

Ja no parlo només de la indústria, pensem en el sistema sanitari o educatiu, que no permet als metges o professors donar la seva opinió sobre el model implementat. Aquests són dos exemples, a més, de models estandarditzats on no hi ha espai per la diversitat de pràctiques, com per exemple l’educació lliure o la medicina xinesa. És força difícil que aconseguim una política més participativa si no aconseguim un àmbit laboral participatiu.

Si bé ens hem adonat que els llocs de treball en empreses privades o en el sector públic no permetien l’aportació d’idees, la solució que hem trobat no sembla ajudar-nos massa. A totes aquelles persones disconformes amb el sistema jeràrquic del Capitalisme se’ls ha donat una resposta: autoempleeu-vos. Convertiu-vos en éssers rentables, decidiu per vosaltres mateixos, però produïu i no falleu, perquè no hi haurà cap xarxa per recolzar-vos si no surt bé. Pensant-ho bé, els autònoms tampoc són un col·lectiu massa content amb l’estat actual de la política.

Arribades aquí, ens trobem una mica perdudes a l’hora d’identificar l’organització laboral que permet a les treballadores vincular-se al lloc de treball. En aquest sentit, no cal pensar en futur sinó en passat, tornem a les arrels, pensem en els primers espais de producció: els tallers d’artesania. Es tractava d’un espai de construcció col·lectiva i aprenentatge mutu. Si bé existia una jerarquia – mestre, oficial i aprenent- aquesta era molt més flexible i permetia la participació de totes les parts en el procés de creació.

Cal afegir que la producció d’un objecte era un acte singular, ningú podia repetir aquell objecte de la mateixa manera. La tècnica desenvolupada depenia de l’alumne, el mestre, l’entorn, l’època. Per exemple, pensem en els violins produïts en el taller de Stradivarius al s.XVII, mai més s’han pogut reproduir peces amb les mateixes qualitats sonores, per molt que s’hagin portat a terme escanejos de raig X per entendre’n fins l’últim component. Hi ha una singularitat aportada pel procés de creació que no és pot repetir, tant en aquests violins com en qualsevol objecte artesanal.

Si és possible crear quelcom únic, sentir que la nostra feina té un desencadenament singular que aporta al desenvolupament global d’una disciplina, també és possible participar a nivell polític sentint que com individu es pot aportar al col·lectiu. A més les habilitats de cooperació i autoaprenentatge de l’artesania ens preparen per afrontar processos polítics que el que necessiten és la vinculació de les persones per la presa de decisions.

Òbviament no és factible tornar al model artesanal, tampoc l’objectiu d’aquest article és reclamar-ho. D’altra banda, està clar que dins del Capitalisme és impossible aquesta regressió, ja que seria un acte autodestructiu. Però si repensem la societat de consum i passem a un model que pugui cobrir les necessitats sense caure en els excessos, és possible tenir models productius amb altres tempos que permetin a les treballadores involucrar-se en el procés de creació. Sentir-se una peça important en el lloc laboral permetrà sentir un rol important en l’àmbit polític.

Júlia Nueno, graduada en Enginyeria de l’Energia a l’UPC i col·laboradora de Pompeunomics

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *