L’Àfrica emergent enfila la lluita

Malaurament, des del punt de vista estrictament econòmic, d’Àfrica se’n parla poc. No sense raons, per descomptat, el prestigiós diari The Economist va considerar-la com “el continent sense esperança” en una publicació de ja fa més d’una dècada.  És probable que l’últim fet rellevant que haguem sentit en els mitjans sobre Àfrica tracti sobre la violència fruit d’un conflicte armat, una cara morint-se de gana o un desastre natural. Sovint les males noticies, que en són moltes i reflecteixen una realitat social i política molt més dura del què podem arribar a imaginar, eclipsen brutalment aquelles bones noticies de les quals caldria, sense cap mena de dubte, fer més difusió.

africa-china

Abans de que la crisi econòmica ens esclatés a la cara, eren molts que començaven a realitzar nombroses operacions en territori africà. Europa, els EEUU, la Xina, Malàsia, Brasil o Argentina en són només alguns exemples.  Però mentrestant, la nostra societat parlava només del creixement incontestable dels BRIC’s, del miracle econòmic de la Xina o de l’India que encara ha de ser. Però n’ oblidàvem uns quants, ja que l’Àfrica, tot i que encara en un grau molt primari, també és una terra emergent.

L’ Àfrica, no només és una de les terres més poblades i pobres del planeta, sinó que també és la més jove. La mitjana d’edat de la població africana ronda els 19 o 20 anys, fet que emfatitza les oportunitats latents en aquesta terra, ja que qualsevol terra de joves, permeteu-me, és terra promesa. Allà on hi ha joves hi ha idees. És inadmissible no explotar les ments adormides de joves africans que, amb una millor preparació, despertarien per impulsar el creixement del seu territori.

UE_africa3

En segon lloc, cal no oblidar que el motor del creixement econòmic a molts països ha estat tradicionalment la possessió i explotació de matèries naturals que es fan servir com a matèries primeres en els processos de producció de tots els països. En això doncs, l’ Àfrica també és un cofre de tresors amagats. Tal i com mostra un estudi de la consultora McKinsey&Company, el sector que està liderant el creixement africà és, essencialment, el dels recursos naturals. No només posseeix matèries primeres en espectacular abundància sinó que el ràpid esgotament d’aquestes a molts altres racons del globus propicia un encariment d’aquestes, augmentant així el benefici potencial de la seva explotació. També, aquests factors lideren de manera indubtable un procés de inversió directa estrangera en aquests països africans, per tal de buscar nous jaciments, establint poderoses inversions per  a la exploració i l’explotació.

Malgrat que hi ha diverses teories, dins del món acadèmic, sobre els efectes vertaders de la inversió directa estrangera en els països en vies de desenvolupament, no deixa de ser un fet positiu que empreses de tota mena comencin a posar l’ull sobre aquest territori de tanta riquesa natural i humana.  Addicionalment, les activitats d’inversió estrangera internacional tenen efectes endògens que provoquen, per elles mateixes, una major obertura de l’economia local, creixement de les exportacions, millora de l’eficiència i de la productivitat.

No obstant, cal no caure en els mateixos errors que en el passat. Un enduriment de legislació i de la regulació és necessari per tal de que les més grans i poderoses empreses que s’instal·len en territoris vulnerables no s’aprofitin d’ells per tal d’apropiar-se de tots els beneficis.  Moltes vegades, els països amb un baix nivell de poder i d’especialització tècnica i jurídica no tenen les eines per poder fer front a aquestes multinacionals corporatives i, davant la desesperació i manca d’alternatives, accedeixen a tot allò que elles demanen sense poder establir cap mena d’enforcement que els asseguri que ells també obtindran avantatges del pacte. No són pocs els economistes que, en una mostra de desconfiança davant la posició neoliberal, creuen que la inversió directa estrangera a economies pobres provoca un ofegament de la sobirania nacional, monopolització de l’accés al capital i a la tecnologia, una sèrie d’impediments al desenvolupament econòmic autònom o un benefici personal de certs membres d’institucions burocràtiques autòctones, el qual fomentaria la corrupció dins d’aquests països. Es tracta d’una visió que veu la inversió directa estrangera com una mena “d’imperialisme” clandestí que no permet al territori local créixer com ell vol o creu que més li convindria, sinó que l’obliga a enfocar el seu model econòmic cap a on els empresaris dels països de les empreses multinacionals més els interessa.

Rice Harvest near Timbuktu

D’altra banda, és imperatiu mencionar el creixement de l’agricultura africana en els últims anys. El motiu principal és l’augment de la demanda per part de països amb unes taxes de creixement demogràfic sense precedents, fet que lògicament condueix cap a una necessitat urgent d’alimentar a la població. Encara que el territori africà és molt vast i amb moltes planes, en alguns països com la República Democràtica del Congo, la superfície cultivable constitueix menys del 10% del total. Cal, per tant, aprofitar l’enorme potencial de les negres terres africanes, moltes de les quals es mantenen intactes ja que mai s’han llaurat. La introducció de nova maquinària, de noves tècniques i tecnologies o simplement la implantació de mesures senzilles com la introducció de nous fertilitzants i llavors podria permetre un desbloqueig d’aquesta situació.

En quart lloc, destacar el paper que juguen en aquest context les institucions financeres i anàlogues, les quals s’estan desenvolupant amb més força cada dia per donar resposta a les necessitats de la gent. Com a conseqüència de la ràpida urbanització, l’augment de les tecnologies disponibles i l’augment dels ingressos, sorgeix la necessitat social abans inexistent d’institucions que aportin seguretat davant d’activitats com el dipòsit dels estalvis, les transaccions en efectiu o la concessió de petits préstecs.

La urbanització a l’Àfrica està creixent de manera desorbitada, en el present el 40% de la població ja viu a territori urbà i les perspectives pel futur són que el creixement de la taxa d’ urbanització africana segueixi essent la més elevada del món. Les dades semblen indicar que hi ha una relació d’associació directa i positiva entre la urbanització i el creixement econòmic. No sembla massa sorprenent, ja que les empreses són més productives a àrees urbanes a causa dels efectes de l’aglomeració i les economies d’escala. Gràcies a que es facilita un major accés a les infraestructures bàsiques, els ciutadans urbans tenen major salut i predisposició, així com també capacitat i facilitat, per realitzar activitats econòmiques. A més a més, en la vida en comunitat que es crea en un nucli urbà sorgeixen les primeres vertaderes interaccions socials entre diferents grups humans, les quals afavoreixen el desenvolupament de sistemes regulatoris i normatius com el Dret. Addicionalment, a les ciutats és més fàcil que es creïn llocs de treball per tal de satisfer les necessitats col·lectives que es generen, els quals proporcionaran majors ingressos i qualitat de vida a la població.

bcg-african-labour-productivity_650

M’agradaria destacar, també, una dada que no pot passar desapercebuda. La població africana cada vegada està més educada. Aquest fet contribueix a que l’atur entre els joves sigui molt més elevat que a un país on els joves no reben formació, perquè la transició cap al mercat laboral és més llarga, però també determina una major qualitat de la feina al llarg de la vida i un major desenvolupament de la societat en termes generals. Podeu accedir a les dades fent un cop d’ull a la pàgina 13 d’aquest estudi.

Per últim, apuntar que els règims democràtics semblen estar cada vegada més estabilitzats. Malgrat que les dades mostren que en els últims anys ha existit un augment de les protestes públiques i de la violència civil, cal interpretar correctament el significat de l’evolució d’aquestes variables. No s’han d’interpretar pas com un deteriorament palpable de les condicions socials o econòmiques, ans el contrari. En el cas africà, aquestes dades exemplifiquen com els governs cada vegada més permeten la lliure expressió a la ciutadania. Els africans són progressivament més lliures d’expressar els seus ideals de manera pacífica sense ser reprimits per una autoritat intransigent i dictatorial. Quan les manifestacions són massives i el grau d’implicació elevat, la probabilitat de que les reivindicacions derivin en actes violents augmenta. En la meva opinió, democràcia i desenvolupament econòmic haurien d’anar de la mà. Matitzar, però, que la feina per fer a l’ Àfrica en matèria de democràcia és encara infinita, ja que segons un estudi al diari The Economist, en aquest continent es troben més de la meitat dels règim autoritaris del món.

africa-una-puesta-de-sol_2758833

El present article, sense cap ànim d’exhaustivitat o d’anàlisi profund en relació a la situació actual del continent africà, només pretén posar llum sobre un tema sovint desconegut per l’àmplia majoria dels ciutadans dels països més avançats. Aquest article no busca, en cap moment, negar que la situació del continent africà és precària  i desgraciadament, encara, de molt de retràs en tots els aspectes en relació a qualsevol altre territori del món. La corrupció és molt elevada, el grau de llibertats civils encara és baix, la pobresa està extesa i és intensa, l’autonomia econòmica és quasi bé nul·la.

La divergència entre països és, en molts casos però, molt notòria.  En alguns territoris africans la pobresa rossa i sobrepassa un nivell que difícilment es pot arribar a intuir, mentre que en altres comencen a sorgir les primeres empreses de gran potència dins de ciutats més o menys organitzades en democràcies que comencen a tenir identitat pròpia.

Malgrat que un molt considerable potencial no sigui, ni molt menysel-regalo, sinònim de resultats, és important tenir present que a l’altra banda de l’estret de Gibraltar existeix un continent on la terra encara s’ha de llaurar i on les oportunitats estan, a hores d’ara, per descobrir. Allà al Sud, ben a prop de nosaltres, existeix un continent del qual mai se’n parla massa bé, on les coses milloren dia a dia i on el futur és més futur que mai. Tot està per fer, però per primera vegada, es comença a traçar el camí. El primer pas per a què això sigui possible és que els ciutadans del món en siguem conscients. Es requereix de manera urgent que l’ Àfrica deixi de ser invisible als ulls dels occidentals, massa sovint pecadors d’un egocentrisme imperdonable en els temps que vivim. I aquesta és la voluntat d’aquest modest article; retirar, sutilment, al menys una miqueta, la bena que ens impedeix mirar més enllà del què es veu dins del nostre televisor.

Qui pot negar, amb certesa, que d’aquí quinze o vint anys, algú de nosaltres no voldrà establir una empresa amb ànim de lucre a l’ Àfrica? Ningú ho pot fer. Perquè és possible! I el primer que hem de fer és creure-nos-ho. L’ Àfrica emergent ja ha enfilat la lluita pel creixement i està disposada. I nosaltres?

Per informació addicional, consultar:

http://www.casafrica.es/casafrica/Agenda/2012/07_AEO_Pocket_Edition.pdf

http://economy.blogs.ie.edu/archives/2012/03/el-futuro-esta-en-africa-riesgos-y-oportunidades.php

http://www.elblogsalmon.com/entorno/africa-oportunidades-y-competencia

http://www.mckinseyquarterly.com/Whats_driving_Africas_growth_2601

http://blogs.elpais.com/africa-no-es-un-pais/2012/04/debate-sobre-la-educacion-i.html

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *